Intel·ligència
 La intel·ligència és la facultat d'entendre i comprendre l'entorn, i l'habilitat de donar un sentit encertat a una sentència.[1] Tot i així, no té una definició universal acceptada.[2] EtimologiaLa paraula intel·ligència prové del llatí intellegere, que significa 'comprendre'. Intelligere està format per la partícula inter que significa 'entre' i legere que significa 'llegir'.[3] Definicions actualment més consensuadesEncara que no hi ha un definició general consensuada per tots, existeixen dues definicions recents que tenen un nombre més gran d'acceptació. La primera és de l'"American Psychological Association", que en fa la definició següent:
La segona definició d'intel·ligència ve del Mainstream Science on Intelligence, signat per un grup d'investigadors el 1994:
Altres definicionsCom que es tracta d'un terme molt discutit al llarg de la història, han aparegut nombroses definicions del terme intel·ligència, i en especial d'intel·ligència humana. Molts especialistes en l'àmbit de la psicologia i l'aprenentatge han ofert les seves pròpies propostes:
Existeixen altres definicions pròpies provinents d'estudiosos en l'àmbit de les matemàtiques i l'enginyeria:
Visió de la intel·ligència segons l'àmbitEn psicologiaEn la psicologia i la filosofia, la intel·ligència és la capacitat o facultat en major o menor grau de comprensió, d'aprenentatge i de resoldre problemes davant de les adversitats que se li presenten a l'individu.[12][13] Quocient intel·lectual - test d'intel·ligènciaEl quocient intel·lectual o quocient d'intel·ligència (abreviat amb QI i IQ en anglès) és la relació entre la intel·ligència d'un individu mesurada amb un test d'intel·ligència i la intel·ligència mitjana cronològica de l'individu i del seu grup social.[14] Existeixen dos tipus de test segons l'edat que mesuren el QI, que són el d'adults i el d'escolars. El primer test individual per a escolars va ser el test de Stanford-Binet, que intentava mesurar les aptituds exigides en l'educació primària. Per a mesurar-ho, s'utilitza una fórmula que determina la relació entre l'edat mental i l'edat cronològica, i que serveix per a poder mesurar numèricament la intel·ligència relativa. Per a poder-ho mesurar, s'utilitza la fórmula següent, que està multiplicada per cent per evitar els decimals. [15] El test individual més utilitzat en adults, i les seves posteriors versions, s'anomena escala d'intel·ligència per a adults de Wechsler, encara que normalment s'abreuja WAIS. Aquest test es divideix en subtests, verbals i executius. La seva puntuació es pot calcular tant fent diferents QI segons el subtest, és a dir, segons l'aptitud, o també es pot fer un QI global. En tots dos casos, el que es fa és una mitjana amb la seva desviació típica i, posteriorment, es marca un punt central mitjà T, que seria, en aquest cas, 100. Puntuacions en el QIEl quocient intel·lectual es regeix segons la llei normal, amb mitjana de 100 i amb desviació del tipus 15.[16]
Teoria de les intel·ligències múltiplesLa teoria de les intel·ligències múltiples va ser formulada pel psicòleg americà Howard Gardner, qui afirma que els humans presenten com a mínim set classes d'intel·ligències distintives. Són les següents:[18]
Howard Gardner defensava que les intel·ligències múltiples existents eren inderpendents entre si. Aquesta afirmació es demostra quan hi ha persones que són excepcionalment capacitades en algun tipus d'intel·ligència però, a la vegada, són nefastes en d'altres. Un exemple real d'aquest cas és el de l'americà Leslie Lemke (patia la síndrome del savi), que era cec, patia paràlisi cerebral i un endarreriment mental que li va provocar que no pogués parlar fins a l'edat adulta; tot i així, podia escoltar una única vegada una peça musical i posteriorment tocar-la a la perfecció amb el piano o imitar cançons en alemany i italià de manera excepcional quan encara no havia desenvolupat el llenguatge que tindria una persona sense aquesta deficiència. Segons el mateix psicòleg, les diverses intel·ligències no maduren totes al mateix temps, com per exemple, la intel·ligència logicomatemàtica es desenvolupa normalment més tard que la musical o cinestèsica corporal. Gardner va criticar que intentar caracteritzar la intel·ligència amb una única puntuació era un error, ja que s'estaven desestimant talents.[19] La teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner va ser criticada durament per la seva defensa que les diferents intel·ligències eren totalment independents. De fet, no eren realment tan independents com creia, ja que una persona que és talentosa en una àrea normalment també ho és en d'altres. A més, les actuals proves d'intel·ligència que deriven de les intel·ligències espacial, logicomatemàtica i lingüística de Gardner es correlacionen de manera moderada en lloc de ser molt diferents.[19] En tecnologiaEs defineix com la capacitat de realitzar càlculs automàticament amb un equip informàtic.[20] Classes d'intel·ligència humanaLa intel·ligència es pot dividir en diferents tipus, que tenen una funció definida, segons Belohlavek: [18] Intel·ligència conceptualLa intel·ligència conceptual té com a funció localitzar i descriure conceptualment els elements continguts en un camp d'acció o també anomenat camp unificat. És una intel·ligència de tipus conscient que permet introjectar, que consisteix a integrar una realitat en una realitat interior. El seu objectiu és trobar la resposta al perquè d'una acció. Gràcies al fet que l'ésser humà està en condicions de desenvolupar la seva consciència, aquesta intel·ligència pot desenvolupar-se.[18] Intel·ligència funcionalÉs la capacitat d'un individu de resoldre els problemes que se li presenten, ja sigui de manera conscient o inconscient. Existeixen moltes hipòtesis sobre quines són les diferents intel·ligències funcionals. La seva funció és la de permetre l'acció; en conseqüència, és la que dirigeix les accions i l'entropia dels éssers humans.[18] Intel·ligència vincularLa intel·ligència vincular és aquella que té la funció d'enllaçar i determinar el camp unificat en què actua l'ésser humà. Serveix de regulador de l'individu per a poder enfrontar-se a la realitat. És l'element homeostàtic de la intel·ligència com a conjunt.[18] Intel·ligència genèticaLa intel·ligència genètica o molecular té com a funció assegurar la supervivència tant en l'ésser humà com en els animals de manera inconscient. Aquesta és la intel·ligència dels instints o reflexos. Existeixen situacions com és la de tenir la mà en el foc en què la persona enretira la mà perque es crema; aquesta és la intel·ligència genètica. En alguns casos, aquest tipus d'intel·ligència es presenta en forma de pors, com és la por a l'hora de saltar d'una altura, que pot arribar a ser perjudicial per a l'individu. Existeix intel·ligència en tots els gens dels éssers vius, amb un mecanisme molt complex per a la supervivència. De tota manera, aquesta intel·ligència és la d'un nivell de complexitat més elevat. En els gens, hi ha una gran quantitat d'informació codificada. Aquest tipus d'intel·ligència també es troba a nivell de molècules complexes que són les que conformen els gens.[18] L'antiintel·ligència - intel·ligència paradoxalLa intel·ligència paradoxal és la facultat que té com a finalitat d'impedir la capacitat d'adaptació al medi d'un individu i provocar una marginació d'aquest en la realitat de l'individu. La seva acció consisteix en la seva supervivència a canvi de perjudicar el medi. La intel·ligència paradoxal té com a objectiu la supervivència de l'individu a costa de l'entorn fent ús d'automatismes compulsius, com la mentida o l'enveja. Aquests impulsos entren en joc en tots els individus quan la situació del seu voltant els supera totalment. Quan s'arriba en aquell punt en què la situació el supera, l'individu pot o preparar-se per a afrontar la situació o respondre-hi directament. En els casos en què l'individu no accepta que la situació el supera, apareix un tipus de resposta per a saciar la necessitat de supervivència que és "el racionalisme i la vivesa", que neix de la intel·ligència genètica. Perquè respon amb una resposta provinent de la intel·ligència genètica que fa que no li permeti reflexionar i hi hagi un procés de racionalització de la realitat en què busca solucions d'astúcia que li permeti la supervivència a costa del medi sense importar els mitjans per a complir la seva finalitat.[18] Intel·ligència i educacióEn l'etapa de la infància i adolescència, hi ha una correlació entre intel·ligència i evolució escolar. Es calcula que les diferències d'aptitud poden fer variar fins a un màxim d'un 35% les qualificacions acadèmiques,[21] tot i que factors com l'estimulació precoç, la didàctica emprada o el clima de l'aula fan minvar aquesta influència. Tradicionalment, l'escola ha potenciat solament algunes de les intel·ligències, com la lingüística o la matemàtica, oblidant d'altres. Aquest fet està en revisió gràcies a iniciatives com el treball per projectes, que busca integrar en una tasca les diferents maneres d'aprendre, amb un objectiu final que va més enllà de la memorització de dades. Determinats estudiosos afirmen que hi ha una relació entre certes aptituds mentals i el sexe. Així, els homes, en termes generals, apliquen millor la intel·ligència a qüestions espacials, matemàtiques, mentre que les dones destaquen més en tot allò relacionat amb el llenguatge, buscant patrons comuns perceptius o precisió manual.[22] Referències
Enllaços externs A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Intel·ligència
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
