Livonià

Livonià
Līvõ kēļ
Tipus	llengua natural, llengua morta i llengua viva
Ús
Parlants	15
Parlants nadius	0
Autòcton de	Livonia
Estat	Letònia
Classificació lingüística
	llengua humana; llengües uralianes; llengües ugrofineses; llengües fino-pèrmiques; llengües fino-volgaiques; llengües fino-sami; llengües baltofineses
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Codis
ISO 639-2	fiu (per altres Llengües ugrofineses)
ISO 639-3	liv
Glottolog	livv1244
Ethnologue	liv
IETF	liv
Endangered languages	3388

El livonià (līvõ kēļ)^[1] és una llengua finoúgrica originària del Golf de Riga. Al 2013 va morir la darrera persona coneguda parlant del livonià, però la llengua ha estat recuperada amb una quarantena de parlants i 210 persones que l'entenen. Se'n coneixen tres dialectes:

De l'oest, Luzh (Luzhna) i Piza o Mikeltorni.
De transició, Ira o Lielirbe
De l'est, d'Ukila o Jaunciems a Mustanumme o Melnsils

Els pocs documents conservats són de finals del segle xix, quan es van intensificar els esforços per conservar la llengua, que mai va gaudir d'un estatus d'oficialitat enfront del majoritari letó. Per escriure-la s'usa una barreja de l'alfabet llatí i diacrítics estonians i letons.

Cap al 1998 només hi havia uns 15 parlants actius de la llengua, que l'haguessin après dels seus pares, cosa que dificulta el procés de normalització lingüística. Des del 1998 Kersti Boiko està preparant llibres de text en livonià, per a aprendre els rudiments de la llengua en deu lliçons.

Des del 1994, a Irê/Mazirbe uns 70 infants aprenen la llengua a l'escola. Tanmateix, no hi ha encara cap diari en livonià, tots són en letó.

Com a característiques distintives cal destacar la gran varietat de diftongs que presenta i l'existència de dos tons lèxics.