Mòdul de descens

El mòdul de descens o mòdul d'aterratge (lander en anglès) designa en l'àmbit d'astronàutica un artefacte espacial embarcat en un vehicle espacial destinat a posar-se sobre la superfície d'un astre (o satèl·lit).^[1] El mòdul de descens pot ser o no tripulat.

Hi ha dos tipus principals de mòduls de descens:

els fixos, o landers en el sentit estricte, tals com la Huygens a Tità;
els que impliquen exploradors mòbils (astromòbils), com l'Spirit i l'Opportunity a Mart.

Quan l'objecte és destinat a percudir un objecte astronòmic a gran velocitat, se l'anomena impactador, com va ser el cas durant la missió Deep Impact.^[2]

Depenent del tipus de missió de les sondes espacials, poden contenir un mòdul de descens i/o una nau espacial d'observació (l'orbitador) que observa l'astre des de la seva òrbita. Algunes sondes no efectuen més que un sobrevol de l'astre a observar, la qual cosa els permet observar de manera successiva diversos objectes astronòmics.

Limitacions

Les tècniques d'aterratge són molt variables. Depenen tant de les característiques de l'astre sobre el qual l'artefacte s'ha de posar, de la massa d'aquest últim i de les restriccions de la missió:

La presència d'una atmosfera al voltant de l'astre permet reduir fortament la velocitat del mòdul de descens amb les forces d'arrossegament (amb un escut tèrmic i un o més paracaigudes). Quan més espessa és l'atmosfera (Venus, per exemple), més eficaç és la frenada.
La massa de la nau. Algunes tècniques no funcionen quan la sonda és particularment massiva.
El valor de la gravetat del cos celeste en què es va fer l'aterratge: hi ha grans diferències entre l'aterratge sobre un cometa amb baixa gravetat i sobre un planeta on la gravetat és prop d'aquella de la Terra.
La part assignada als combustibles (d'aquí el cost de la missió): la utilització de retrocoets per aterrar suaument augmenta la massa de la nau.
La desacceleració experimentada durant l'aterratge: el mòdul de descens pot acceptar una desacceleració més o menys important depenent de la missió. El mòdul lunar Apollo s'havia d'allunar, per exemple, amb una velocitat vertical d'alguns metres per segon i una velocitat horitzontal molt petita, sota pena de trencar el mòdul de descens i de no poder enlairar més.
La precisió de l'aterratge: algunes tècniques permeten atènyer amb més precisió el lloc de destinació.

Tècniques d'aterratge

Aerofrenada (resistència atmosfèrica)
Coixins de seguretat
Grua aerotransportada: tècnica utilitzada a la fase final de l'aterratge per la sonda estatunidenca MSL.
Paracaigudes supersònics i subsònics
Proteccions/amortidors interns
Retrocoets

Landers a Mart

El següent mapa d'imatge del planeta Mart conté enllaços interns a característiques areogràfiques destacant les ubicacions de «rovers» i mòduls de descens. Feu clic en les característiques i us enllaçarà a les pàgines dels articles corresponents. El nord està a la part superior; les elevacions: vermell (més alt), groc (zero), blau (més baix).

← Beagle 2 (2003)

Curiosity (2012) →

Deep Space 2 (1999) →

Rosalind Franklin (2023) ↓

Polar Lander (1999) ↓

↑ Opportunity (2004)

← Perseverance (2021)

← Phoenix (2008)

Schiaparelli EDM (2016) →

Referències

↑ CNES/CLF. CILF. Dictionnaire de spatiologie (en francès). ISBN 978-2-8531-9290-3.
↑ Phil Davis; Kirk Munsell. «Deep Impact Legacy Site: Technology – Impactor» (en anglès). Solar System Exploration. NASA / JPL, 23-01-2009. [Consulta: 26 novembre 2011].