Las fòrmas ancianas son ad Celtos, au sègle XII [aquò seriá una latinizacion fantasiosa], Ecclesia de Ceus, en 1252, Ecclesia de Seus, en 1390, Ceaulx, en 1401, Ceaux, en 1618, Siaulx, en 1561, Seaulx, en 1616, Cyaux en Auvernhe, en 1625, Oppidum Situlense, au sègle XVII, Oppidum Situla, al sègle XVIII, Ceaux-près-d'Alegre, sus la mapa de Cassini (sègle XVIII) [2]. Lo nom vendriá de cellis, ablatiu-locatiu plural de cella, « ermitatge ». Es probablament pas un celsus, « naut » [3]. Lo nom occitan es probablament *Ciaus dempueis lo sègle XVI, après un passatge per *Ceaus (1401). La vocalizacion de -l (cellis > *Cels > Ceus) saguèt aboriva (1252). Situla o situlus (fòrmas dels sègles XVII e XVIII), an lo sens de « ferrat, selha », en francés seau, mot que sembla representat per aquela fòrma francesa deu toponime...
Duminhac
Aquò's un chastèl arroeinat e un vialatge. Las fòrmas ancianas son Duminac en 1259, Duminhac en 1331, Duminhacum en 1401, Duminiac alh secle XVIII (mapa de Cassini), Dumignac en 1820 [4].
Segon Joan Arçac, Duminhac vendriá de Dûminius, derivat delh latin dûmus, nom d'escais o nom d'origina; dûmus a lo sens de « boisson, bartàs » [5]. Improbable.
Segon Xavier Delamarre, Duminhac vendriá delh nom celtic d'òme (inatestat) *Duminius. Cf. dumion, « costet, costalàs, terme, suc ». Mas i a tanben un nom celtic d'òme Dumnios, atestat. Dumn- pòt èsser una fòrma assimilada de Dubn-. [6], que se seriá poscut devolopar en *Duminios per se conservar. Cf. tanben dubus, dubis, « negre »[7].
La baissa de populacion en 1886 e 1891 es contemporanèa d'un aument d'importància comparabla a Fins-Sent-Genèis. S'agís pas d'un eschamge de territòris perqué las doás comunas se confronton pas. S'agís pas tanpauc de trabalhs per la construccion de la linha Sent Jòrgi d'Aurac-Lo Puèi de Velai, achabada en 1874.
En 2018 la populacion èra de 472 abitants e la densitat èra de 14,56 ab/km².